Europa es defineix sovint com un espai de llibertat i drets. Però aquesta identitat entra en crisi quan parem atenció a les seves fronteres. Encara avui, deu anys després del que es va anomenar «crisi de refugiats» del 2015, els discursos mediàtics i institucionals continuen construint les fronteres europees com si fossin naturals, atemporals i inevitables. Tanmateix, les fronteres no són només línies geogràfiques: són dispositius polítics, herències d’un ordre imperialista i capitalista, mantingudes per una estructura discursiva, jurídica i econòmica que legitima la violència estructural exercida contra els cossos que aquesta mateixa violència desplaça.
En aquest procés, els mitjans de comunicació han tingut un paper central en la consolidació d’aquest imaginari. A través d’un llenguatge que diferencia entre “refugiats” i “immigrants”, no només configuren jerarquies morals entre cossos desplaçats (amb les conseqüències que aquest tracte diferenciat comporta), sinó que es perpetua una violència simbòlica que oculta la responsabilitat d’Europa com a potència colonialista.
El llenguatge de la “crisi dels refugiats” funciona com una estratègia discursiva que pretén fer veure que el problema és el col·lectiu que es vol desplaçar, i no el sistema que, en primer lloc, l’expulsa. En comptes de qüestionar les guerres, l’explotació econòmica i el saqueig ambiental provocats per les potències colonitzadores, es qüestiona el dret a moure’s de les persones afectades. D’aquesta manera, la frontera esdevé no només física —amb tanques, murs, policies i centres d’internament i expulsió— sinó també simbòlica: una línia política i administrativa que separa els qui tenen dret a existir en un lloc dels qui han de ser controlats, vigilats i rebutjats del mateix lloc.
La geografia, com a disciplina, no ha estat aliena a aquesta violència. Amb la seva concepció de l’espai com a territori —una superfície a delimitar, controlar i explotar— ha contribuït a construir el món com una suma de discontinuïtats justificades. Aquesta mirada, especialment a través del mapa, ha legitimat l’existència de fronteres com si fossin realitats naturals i no pas estructures de poder. I aquesta violència no és tan sols abstracta: és tangible i s’abraona sobre els cossos per tal d’impedir-los la mobilitat i la vida. Parlem de tanques de ganivetes, patrulles armades, centres de detenció, deportacions, vigilància, assassinats al Mediterrani i vides congelades a l’espera d’un document que les legalitzi.
Aquest ordre colonial (sovint descrit amb eufemismes com Nord i Sud Global o Primer Món i Tercer Món, com si els éssers humans no compartíssim el mateix planeta) no només es valida mitjançant els discursos, sinó que també s’imposa a través de la narrativa oficial de la història. Tal com argumenta Azoulay (2019, 302), quan només es considera vàlid allò que “va passar” segons els arxius institucionals i els mitjans de comunicació, es descarten altres relats i possibilitats. Es contribueix així a segellar el passat com un tancament immutable i a presentar qualsevol desviació com una amenaça a l’ordre establert. Les opcions alternatives de vida o de societat es denigren i es presenten com utopies impracticables o com errors condemnats per una mena de selecció natural. Així, l’arquitectura del poder no només controla els cossos i les fronteres, sinó també els imaginaris i la memòria: allò que podem recordar, imaginar i aspirar a canviar. Es valida així la brutalitat institucional com a mecanisme de gestió del món, sota un règim que produeix categories com “immigrant”, “refugiat” o “ciutadà” per mantenir l’ordre colonial. El dret a moure’s es distribueix segons aquestes categories. El dret a existir, també.
La frontera és també convertida en espectacle, en narrativa de tensió i drama. Les imatges de patiment es repeteixen sense context, com si fossin fets naturals allunyats de qualsevol possibilitat de reparació. Així, la crisi de refugiats de 2015 es presenta com un episodi aïllat, ja superat. Però no és així: només explicant aquestes desigualtats sistemàtiques en un present continu podem començar a trobar una escletxa de potencialitat. Cada frontera reforçada, cada acord amb països tercers per contenir fluxos humans, cada centre d’internament és una decisió política. Cada mapa als mitjans que mostra el recorregut del col·lectiu és fruit de decisions polítiques, no pas de fatalitats inevitables.
Davant d’això, cal invertir la mirada. No es tracta de gestionar millor la frontera, sinó de qüestionar-ne l’existència. El problema no és la mobilitat, sinó les estructures que la restringeixen per protegir privilegis. La frontera, doncs, és part del problema; la resta del problema ho és l’ordre mundial que la necessita per mantenir-se.
Les fronteres no són inevitables, són produïdes. Són expressions materials d’una lògica imperial que pretén controlar no només els fluxos humans, sinó també els imaginaris col·lectius. I la seva aparent naturalitat és precisament la seva força: si no les qüestionem, si les veiem com a fets immutables, les reproduïm. Com diu Azoulay, el gran poder del règim imperial rau en fer que el món tal com és ens sembli l’únic possible. Tanmateix, un món que classifiqui les persones segons un règim naturalitzat d’existència hereu del colonialisme no és pas l’única possibilitat. Milions de persones rebutgen activament aquestes categories imposades. Milions de persones arrisquen la vida per travessar unes fronteres que hem construït al llarg de segles d’imperialisme, colonització i despossessió sistemàtica. Però allò que s’ha construït es pot deconstruir. I tot allò que es pot desfer, pot donar lloc a potencialitats que esclatin en múltiples maneres de co-habitar el món.
Imaginar una altra geografia és possible.
Per a saber-ne més:
PLA-RIVAS, Andrea. 2025. “La frontera inevitable. Una anàlisi visual de les fronteres externes de la Unió Europea durant la crisi de refugiats de 2015”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Barcelona: Universitat de Barcelona, 29(5): 183-214. https://doi.org/10.1344/sn2025.29.48068